De guàrdia en guàrdia

Estem a meitats de juny, ja es veu la llum al final del túnel, no sols la intuïm, sinó que es veu clara i diàfana, tal com un far que mostra el camí a seguir al vaixell que en la foscor de la nit cerca l’entrada del port. Però encara queda un escull per superar, un obstacle invisible del que no en prens consciència fins que hi estàs a punt de topar, fins que te’l trobes davant la cara, fins que t’hi envesteixes amb tota la força de xoc de l’embranzida que dus per arribar a abastar aquesta llum: les guàrdies de l’última setmana de classe. És quan l’ordre es veu superat pel caos, quan la pressa s’imposa a la calma, quan els bàrbars envaeixen les fronteres de l’Imperi i es produeix la desbandada. La fi de les classes de batxillerat, les colònies d’alguns grups d’ESO, els intercanvis d’altres combinat amb els grups, que per una o altra raó es queden al centre, té una conseqüència terrible per al pobre profe de clàssiques: “hauràs de pringar substituint els que han marxat” “què? jo?” “Sí, tu” “I el de castellà?” “Està de vocal a les PAU” “I el de mates?”  “Està de corrector” “I el de català?” “Uff, aquest millor deixar-lo estar”.  T’agafa una suor freda quan veus que cada hora de cada dia de la setmana que tenies batxillerat es converteix en una guàrdia en un grup de segon d’ESO; sí, aquells dels que n’has sentit parlar durant tot el curs i que donaves gràcies a Júpiter, Apol·lo i Minerva per no haver-los tingut. “Però els profes que falten… hauran deixat feina, no?” preguntes tímidament, no sigui que sembli que critiques la tasca d’un company. “Home, com vols que deixin feina si només queda per fer el treball de síntesi? Crec que el d’anglès els ha deixat una pel·lícula”. Amb tremolors per tot el cos, vas a mirar a  la graella de guàrdies quin segon et toca, perquè, clar, tu no ets l’únic que està alliberat.  A mesura que t’hi apropes, ja intueixes que te’ls menjaràs amb patates i salsa de tomàquet. Els altres profes que es creuen amb tu xiuxiuegen quan els sobrepasses , “és ell, el que ha d’anar a segon A” “que no li passi res” “sobretot que els aguanti, eh! res de treure a ningú” “mira, per un dia que li toca, no li passarà res, que aquests de llatí són uns privilegiats”. Quan estàs a tocar de la graella de guàrdies, els dos o tres profes que hi eren, s’esmunyen ràpidament i quedes sol davant la realitat, “ho sabia, segon A,  Mehercle!” Respires profundament, una vegada, dues, tres, va, som-hi, ho faràs bé, entre que ha tocat el timbre, has baixat i has mirat la graella ja han passat… tres minuts! En queden 57, OMG! No passa res. Amb pas ferm, que no es noti l’angoixa, et dirigeixes cap al passadís en cerca de l’aula. Saps aviat quina és pel soroll que hi ha. La porta està tancada. Mires per la finestreta i podria ser pitjor: tres alumnes perseguint-se, dos asseguts damunt la taula, un altre ha posat la cadira damunt la taula i està intentant enfilar-s’hi mentre un company li aguanta, no està malament, la resta estan més o menys asseguts al seu lloc.   “Bon dia, nois!” Ni cas. “Boooon diaaaaa!” com si no hagués entrat ningú. Hi torno, ara cridant més. Els que es perseguien ja no corren, però encara s’encalcen esquivant taules i companys. “Noiiiiisss!!!! voleu estar quiets i atents”. Faig posar bé la cadira que estava damunt la taula, aturo els corredors, recol·loco els que estan mal asseguts, “Com et dius?” em deixa anar un noi. Li dic el meu nom “Coooom? quin nom és aquest?” “Podemos poner una peli, profe?” diu una noia “Síííííííí, la fiesta de las salsichas” diu una altra, cosa que provoca que un grup coregi alhora “la fiesta, la fiesta” … m’espera una hora de batalla perduda,  però no serà l’única, després en vindrà una altra, i una altra i una altra i demà, tornem-hi, i demà passat també. Serà una setmana interminable, d’arribar a casa esgotat, amb la moral pel terra, amb la sensació de “però quina mena de feina és aquesta”, de guàrdia en guàrdia, de derrota en derrota.

PS: ficció creada a partir de situacions reals viscudes al llarg de molts anys de feina docent.